| Pompeu Gener i Babot, Barcelona, 1848 - Barcelona, 1920 .
Fill d'un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica - sembla que es doctorà en ciències naturals (1875), cosmopolita - viatjà sovint per diversos països d'Europa, una vegada amb Apel·les Mestres (1874)- i progressista -es vinculà al republicanisme federal durant la revolució del 1868 i participà, encara el 1880, en el Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall-. Residí llargues temporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable (1880), amb pròleg d'Émile Littré. Pompeu Gener i Babot - © Fototeca.cat Fou també a París on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns molt sovint a través d'Ernest Renan, dels quals fou en part capdavanter dins la cultura catalana: difongué sobretot un evolucionisme d'arrel positivista, radical i optimista, i un vitalisme, d'arrel nietzscheana (autor de la versió castellana El Anticristo y la moral ascética, 1903), que es definia en oposició a la moral cristiana i que il·lustrava amb teories sobre les races i les cultures, no sempre coherents i rigoroses. Col·laborà en nombroses publicacions (entre altres, L'Avenç, Revista Contemporánea, L'Esquella de la Torratxa i, sobretot, Joventut) i publicà uns trenta-cinc títols de molt divers gènere i qualitat, entre els quals es destaquen obres doctrinals, com Herejías (1887), Literaturas malsanas (1894), que suscità una polèmica amb Clarín, Amigos y maestros (1898), Inducciones (1901) i Cosas de España (1903), obres burlesques, com Los cent consells del Consell de Cent (1891), una de les més populars, obres de teatre, com Senyors de paper! (1901-02) i L'agència d'informes comercials (1905), i narracions de tema històric, no exemptes de tesi, com Dones de cor (1907) i Pasión y muerte de Miguel Servet (1909). Hàbil periodista, subratllà - amb més voluntat d'audiència que responsabilitat cultural- els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar amb èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes. Aquesta actitud li restà credibilitat en el món de la cultura, que el respectà inicialment pel seu caràcter renovador i li proporcionà una gran popularitat; amb el temps l'anà reduint, però, a la figura simpàtica i innòcua de la bohèmia barcelonina que tothom reconegué amb l'hipocorístic de Peius.
| |