| Sitges, Garraf, 1883 Barcelona, 1966. Metge i escriptor. Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i entrà a la Casa de Maternitat, on exercí durant quinze anys. Josep Roig i Raventós - © Fototeca.cat S'hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Girodier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d'un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Transtorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), de la qual es feren vuit edicions. Escriptor fecund i dels més llegits del país en el període d'entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya i Recull. Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920) i Ànimes atuïdes (1921). Els seus grans èxits els obtingué, però, amb la novel·la, especialment amb L'ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Sang nua (1928); altres obres seves són Montnegre (1927), Nuvolades (1928), Esbarzer (1930), Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937). Publicà també el llibre de poemes L'encís del mar. A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d'una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). La seva filiació literària és clarament naturalista, però d'un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu.
Font de la descripció i la foto: enciclopedia.cat.
| |